Infància (des)protegida

Després de vuit mesos d'investigació, l'anàlisi de dades sobre maltractaments i abusos sexuals als menors, les peticions d'informació pública, les entrevistes a una trentena de professionals i la documentació publicada demostren que és urgent un canvi en l'abordatge de les violències cap als infants.

La llei 8/2021 de Protecció a la Infància i Adolescència s'està incomplint perquè hi ha...

• Saturació dels serveis assistencials amb llistes d’espera de mesos
• Precarització laboral del personal que atén els infants
• Processos legals que duren 3 anys de mitjana
• Sentències adultocèntriques que posen en risc els menors
• Excés de protocols i confusió sobre les actuacions a seguir
• Falten dades dels serveis públics i avaluacions per prendre decisions
• Manca formació amb perspectiva de gènere en l’àmbit de la salut, l’educació i la justícia

Per tant, el sistema públic està fallant en la detecció, atenció i prevenció de casos de maltractaments físics i abusos sexuals a menors. El Pla de millora del govern català ja ho reconeixia el 2021, on es proposaven 154 mesures a millorar.

Les dades demostren la necessitat d’abordar aquestes mesures urgentment...

Cada any milers d'infants i adolescents són víctimes de maltractaments físics i abusos sexuals per part dels seus progenitors o familiars propers. No se’ls permet alçar la veu per demanar ajuda i la majoria de vegades se’ls silencia. Únicament es coneixen la punta de l’iceberg, els casos més greus. Però en el rerefons s’amaguen la majoria dels abusos que mai sortiran a la llum.

Fer una radiografia del maltractament infantil avui a Catalunya és encara una missió impossible: bona part dels fets passen en l’entorn familiar i no es denuncien. A banda, les dades que es publiquen són parcials o recollides amb diferents criteris, fent molt complicat calcular la quantitat real d’afectats.

El Consell d’Europa estima que un de cada cinc menors són abusats sexualment, i que entre el 70 i 85% pateixen maltractament per part d’un familiar.

A Catalunya, unes 200 mil dones viuen fets greus de violència masclista cada any. Es consideren fets molt greus les violacions o intents de violació, els intents d’homicidi, les agressions físiques amb armes (ganivets i altres objectes perillosos) o sense, amenaces amb represàlies, emportar-se els fills sense permís, etc. Quan es tracta d’una parella, la reincidència del maltractament també es converteix en un fet molt greu. Abans de les agressions físiques sempre hi ha violència psicològica, que resta més impune.

Si hi ha menors i adolescents a casa, sovint són testimonis dels fets violents –de manera continuada- rebent un impacte psicològic per a la resta de les seves vides. Un 32,3% de les dones víctimes diuen que els menors d’edat van estar presents, de manera continua, sovint o força vegades, quan s’estava produint un episodi de violència masclista.

Amb violència masclista a la llar, els menors són dependents d’un sistema judicial obsolet i poc coherent. S’empara la figura paterna per sobre de tot, i s’obliga els infants a trobar-se assíduament amb els maltractadors.

La violència sexual que pateixen els infants és perpetrada per homes en un 98% i les víctimes són majoritàriament noies (72%). Els agressors són de l'àmbit familiar i del seu entorn.

Els fets es cometen de forma reiterada en un 70% dels casos. No obstant això, els informes psicològics forenses valoren més si el relat del menor és cert que els danys patits. Segons l'ONU, les seqüeles més comunes després d'una agressió sexual en la infància són depressió, dependència d'alcohol o drogues, intents de suïcidi, trastorns de pànic o estrès posttraumàtic.

Segons un informe de Save the Children, “7 de cada 10 casos denunciats no arriben a judic”i. Dels que entren al sistema judicial, la majoria acaben sense condemna per manca de proves. Llavors, s'obliga a l'infant a veure l'agressor en règim obert o en Punts de Trobada, espais pensats per millorar la relació amb els progenitors.

El Codi Penal contempla presó de cinc a deu anys per agressions sexuals a infants; però només en un 14% dels casos el culpable ingressa a presó, segons l'anàlisi de sentències d'una dècada.

Des de petita, Lola s’ha de fer càrrec del seu germanet. Rep les mínimes explicacions dels adults desconeguts que els atenen, i no entén molt bé perquè les seves vides canvien radicalment.

Al centre els diuen que només hi seran sis mesos. Però parlant amb altres infants descobreixen que aquesta és la resposta habitual i poques vegades es compleix.

Si després de ser abusat o maltractat cap familiar es fa càrrec de l'infant, aquest acaba invisibilitzat en centres d'acollida. La protecció de l'administració pública sempre els fa més vulnerables perquè són institucionalitzats i tenen molta dependència d'uns serveis que es cronifiquen en el temps.

Amb 15 anys, separen a Lola del seu germà i la destinen a un centre religiós. Ella no s'adapta i és expulsada poc temps després. L'administració li promet un lloc en un altre centre, però en l'espera no li dona cap altre recurs. Un amic li ofereix casa seva temporalment.

L'amic és dotze anys més gran que Lola i al cap de poc es veu immersa en una relació de parella tòxica, amb episodis greus de violència masclista. Acaba diverses vegades en urgències d'hospitals, però, sent menor i sense diners, no troba cap altra sortida.

Des del Síndic de Greuges es denuncien greus mancances per detectar i denunciar la violència que pateixen els infants, així com falta de recursos per atendre problemàtiques com la que relata Lola. "Cal canviar radicalment les estructures i fer front a les seves necessitats en una societat cada vegada més complexa", explicita un dels seus informes.

El cas d'Alba recorda al de Diana Garcia –una altra mare que va intentar desesperadament que la creguessin quan intentava protegir la seva filla–. Arran de les seves denúncies reiterades, l'ONU va exigir al govern espanyol explicacions del perquè la justícia havia aplicat la falsa Síndrome d'Alineació Parental (SAP), ignorant el relat dels abusos sexuals que el pare havia perpetrat. Des del 2020, a Catalunya el SAP es considera una forma de violència institucional, tot i que encara hi ha marge per aplicar-se de manera encoberta.

Si les visites amb l'agressor continuen, els infants corren risc de ser víctimes de violència vicària" , és a dir, quan es fa mal als fills per veure patir la mare. Sovint lamentem les morts dels menors en aquestes situacions, però molt abans hi ha un maltractament reiterat que es podria haver detectat.

Un pas més en el dret de les dones a Catalunya ha estat el decret llei de la Violència Vicària , que des de finals del 2021 prohibeix als progenitors apropar-se o comunicar-se amb els infants quan hi ha hagut violència masclista o domèstica. Però el decret no s'aplica en les sentències dictades del passat. Lucia Avilés recorda que abans ja existien mesures jurídiques per a protegir els menors; no obstant això, els jutges no sempre les apliquen. La directora general d'Igualtat i Feminismes de la Generalitat, Laia Rosich afegeix: "Sabem que serà molt difícil d'aplicar el decret. Ens enfrontem a un 'monstre'. Així i tot, davant d'indicis de violència s'ha de protegir a l'infant".

El darrer informe del Síndic de Greuges denuncia que no es pot permetre que hi hagi infants que passin bona part de la seva infantesa i adolescència en centres d’acollida, relegats a l’oblit. “Catalunya normalitza l’internament, quan les normes internacionals, la comunitat científica i les institucions de defensa de drets dels infants fa dècades que advertim que no és la mesura més adequada", explicita el document.

L'infant que ha crescut en un centre està en una bombolla, sense xarxes socials i amb molt poques oportunitats de gaudir d'activitats extraescolars. Acaben adoptant el vocabulari de la institució, que els marca de per vida: 'M'han fet la devolutiva' (per saber on han de marxar); 'M'han deixat un dia fora de dinàmica'(un càstig); 'Tinc un permís personal'(sortir al carrer a fer un volt); 'Vull parlar amb el meu tècnic o referent' (tutor o persona que porta el seu cas); o 'fer una contenció física'(quan algú demostra agressivitat). La vida d'aquests infants es redueix únicament al que passa dins de les parets del centre.

Quan es detecta un cas de maltractament a un infant o adolescent es posen en marxa els protocols d'actuació des de salut, policia, escola o serveis socials. Els recursos són nombrosos i molt valuosos. No obstant això, els testimonis entrevistats expliciten falta d'eficiència i greus mancances de coordinació entre administracions.

Aquest quadre desplega els serveis públics del sistema català per detectar, atendre i preveure el maltractament i abús infantil (clicar aquí per veure el significat dels acrònims).

A l’infant o adolescent li resulta complicat entendre qui actua en cada moment, i no entenen per què adults desconeguts li pregunten pels mateixos fets repetidament. De mitjana, un menor explica el seu abús unes 10 vegades al llarg de tres anys.

Hi ha poques denúncies de situacions de violència fetes pels mateixos menors, principalment perquè tampoc tenen informació dels canals que poden utilitzar telefònicament o per internet.

Segons el darrer informe de Save the Children, "sovint els professionals no coneixen l'existència dels protocols que han d'aplicar, ni els passos a seguir si tenen sospita que un nen o una nena pot estar patint abús sexual".

A les escoles hi ha mancances per fer la detecció i atenció. Sílvia Viladrich és educadora en un institut de secundària d'alta complexitat. "El protocol d'Ensenyament que s’activa a les escoles per a mi és burocràtic, amb poc acompanyament i menys suport a la víctima", es queixa. "Tens a la noia o noi que s'ha atrevit a parlar, a denunciar, amb una angoixa que no t'ho pots imaginar. I què fas? Quan verbalitza els fets violents s’activen els serveis externs però aquests estan col·lapsats i les actuacions s’allarguen en el temps. El noi o la noia torna a casa amb l'agressor/a sense rebre cap suport psicològic. L'endemà s'incorpora a la mateixa dinàmica que la resta dels seus companys/es. Us imagineu la por, l’angoixa, la inseguretat i la solitud que està patint aquest infant? La víctima ha confiat en nosaltres, els adults. Quin tipus d'acompanyament, de protecció i de suport li ofereix el sistema? Molt més recursos, transparència i coordinació, si us plau!”, reclama.

El 2011 el govern català va aprovar el decret pel funcionament dels Serveis Tècnics de Punts de Trobada (STPT) definits "per a normalitzar la relació i comunicació dels menors amb els seus progenitors en situacions de conflictivitat".

La decisió que el menor vagi al punt de trobada és per resolució judicial o un òrgan competent –com ara la DGAIA–. Els infants són obligats a trobar-se una hora cada quinze dies amb el seu progenitor, inclús en casos on l'adult els ha maltractat, abusat sexualment d'ells o quan ha exercit violència masclista a la mare. Molts menors, quan s'apropa el dia de la visita, sovint tenen atacs d'ansietat o altres trastorns psicològics de manera reiterada.

"Malauradament, des de la judicatura encara hi ha molt de temor a trencar, almenys cautelarment, les relacions paterno-filials, malgrat que existeixin evidències clares de violència de gènere. Es continua pensant que un maltractador pot ser un bon pare", afegeix la magistrada Lucía Avilés. I la directora general de la conselleria d'Igualtat i Feminismes, Laia Rosich, explica que "la potestat parental és el nucli del dret civil, del patriarcat. I que els drets de les dones i els de la infància tenen encara un recorregut molt curt".

En el primer Congrés de la Infància i Adolescència –organitzat en 2021, pel Col·legi de l'Advocacia de Barcelona– es va manifestar que “els Punts de Trobada no compten amb psicòlegs o psiquiatres especialitzats observant la visita com per fer un informe i deduir si existeixen indicis d’abusos". I que com el servei s’ofereix en caps de setmana “hi ha pocs professionals que vulguin fer aquesta funció, que tampoc està ben remunerada".

Com passa amb les dones que pateixen fets de violència masclista, falten recursos per atendre els infants víctimes de maltractaments i abusos sexuals. La lentitud de la resposta assistencial –per burocratització administrativa o falta de personal especialitzat–, i les llistes d'espera són la tònica.

El Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) –on es deriven les víctimes– va saturat i pot trigar mesos a donar una cita. A Catalunya hi ha 52 CSMIJ, un per cada 27 mil menors. La pedagoga Sílvia Viladrich, puntualitza que a les llistes d'espera d’aquests centres hi ha un altre punt a tenir en compte: "Si l'agressor/a és a casa i, a més a més, l'altre progenitor/a és consentidor/a qui el portarà al CSMIJ?".

Els temps d’espera són eterns en altres serveis assistencials. Els casos denunciats s'han doblat en la darrera dècada, i només els processos legals poden tenir una espera de tres anys. Si els fets passen en una part del territori allunyada de les grans ciutats, on hi ha menys recursos, les solucions es dilaten encara més en el temps.

Des de mitjans del 2020 existeix a Tarragona el projecte pilot Barnahus, basat en el model islandès d'atenció als menors. Consisteix a fer anar les víctimes d'abusos sexuals i maltractaments a un únic lloc, per evitar-los reviure l'abús. És també una forma d'agilitzar l'assistència. Se li pren declaració una sola vegada per circuit tancat de televisió – amb una càmera Gessel–. L'infant parla amb psicòlegs, però pot ser vist i escoltat per la comitiva judicial i per altres serveis assistencials.

Des del seu inici, la Barnahus de Tarragona ha atès 363 menors. La Generalitat té previst crear-ne 13 repartides per totes les vegueries.

El neuròleg Boris Cyrulnik –referent en psicologia infantil– explica que la definició de resiliència no pot ser més simple: “És superar-se després d’un trauma”. Aquest expert explica que un infant necessita un entorn segur per ser resilient al llarg de la seva vida. “Els dos grans factors que fan vulnerable a l’infant són la violència entre els progenitors i la precarietat social”.

La resiliència també és dels professionals que atenen a menors maltractats i abusats sexualment (en àmbit sanitari i assistencial). Fa anys que denuncien la saturació de casos i el burn out (o síndrome de desgast) que pateixen.

“Un psicòleg privat pot atendre dos infants en un dia, i cobra 60 euros per sessió", explica una psicòloga d'infantojuvenil que vol mantenir l'anonimat perquè sent que podria perillar el seu lloc de treball. "Nosaltres tenim fins a vuit casos diaris i treballem en condicions salarials molt precàries. Més enllà de la mancança econòmica, és un greuge cap als infants. Per molta voluntat que hi posem, els menors que atens a darrera hora del dia surten pitjors parats per la càrrega emocional que ja portem a sobre".

Si a aquesta situació afegim la inseguretat laboral, tenim una bomba de rellotgeria: els professionals que s'han d'ocupar dels infants estan al bord del col·lapse. La DGAIA aporta els diners i, a través de licitacions, delega els serveis al sector privat. Entitats, fundacions i associacions subcontracten a professionals especialitzats, però aquests no estan equiparats ni en sous, ni en horaris, ni en vacances als treballadors públics. Del 2018 al 2020, es van manifestar reiteradament pel retard en els pagaments per part de la DGAIA. El conflicte es va resoldre, però continuen precaritzats.

Durant el confinament del 2020, les violències als infants van quedar totalment invisibilitzades. Sense escola, sense sortides, sense professionals als quals acudir. Les eines de recollida de dades van registrar fins a un 32% menys de casos, en comparació el 2019. A l'informe anual d'aquell any, des del Síndic es va explicitar que "no s'havien posat prou recursos per abordar l'emergència de la pandèmia, ni es va fer un seguiment acurat".

Resiliència és també la de l’Alba i la seva filla, que està obligada a anar a un punt de trobada des de fa anys, tot i que el decret que regula aquests espais explicita que la utilització "ha de ser temporal i mai pot excedir els 18 mesos de durada".

Les dades públiques sobre aquests serveis són mínimes, i no hi ha cap estudi sobre el nombre dels que hi assisteixen de manera cronificada.

Dels 23 punts que hi ha a Catalunya, cinc són un conveni municipal (Sabadell, Terrassa, Granollers, Mollet i Sant Cugat) on la Generalitat assumeix part del cost; però no fa el mateix seguiment. En preguntar a la Conselleria d'Igualtat i Feminismes per la cronificació de casos en Punts de Trobada respon que només té informació dels 18 serveis que controla. I que en aquests, en el 2020, hi havia 58 menors que hi anaven des de feia més de dos anys. Al preguntar pels motius argumenta que “són els jutjats els que mantenen els casos malgrat finalitzar els terminis”.

Fins fa molt poc, la Unitat Funcional d’Abusos a Menors (UFAM) de l'hospital Sant Joan de Déu ha estat –juntament amb l’Hospital Germans Trias– l’únic lloc de Catalunya on les mares podien acudir a fer una valoració mèdica dels seus infants des de la sanitat pública. Els informes de la UFAM eren una prova més que podien influenciar les valoracions judicials. Però en nombrosos casos, elles van sortir culpabilitzades, amb dictàmens negatius dels abusos i amb l’amenaça de perdre la custòdia dels seus fills..

El 2017, davant l'allau de relats sobre irregularitats, la diputada Gemma Lienas va presentar al Parlament de Catalunya una moció per demanar que la UFAM desaparegués, i que es creessin unitats de referència en diferents llocs. "Els mètodes són molt qüestionables, els temps d'espera llarguíssims i no hi ha cap perspectiva de gènere", va reclamar.

Tres anys més tard, la Comissió d'Infància del Parlament va instar la Generalitat a avançar en un canvi de model en la valoració d’abusos sexuals. I es va constatar que la justícia penal sovint fa prevaldre abans el dret del pare que el de l’infant.

Actualment, les unitats que valoren els abusos sexuals a infants a Catalunya són vuit, i estan distribuïdes en funció de les regions sanitàries. Només la Unitat d'Atenció a les Violències cap a la Infància i l'Adolescència (Equip EMMA) de l'Hospital Vall d’Hebron va atendre 341 infants i joves entre novembre del 2021 i novembre del 2022, dels quals el 79% havia sofert algun tipus de violència sexual.

L'any passat, el personal dels Serveis d'Intervenció Especialitzada (SIES) –que atenen les víctimes de violència masclista i els seus infants– també van fer arribar a la Conselleria d'Igualtat i Feminismes un llistat de reivindicacions, al qual aquest equip va tenir coneixement. Entre elles, la contradicció que se'ls exigeixi un alt grau d'especialització, assumint grans responsabilitats, però amb sous i condicions laborals molt precàries. Entre les demandes també hi constaven la reducció de les ràtios, més professionals a cada servei, que quan han d'acudir com a testimonis a judicis es preservin les seves dades personals davant de l'agressor i formació contínua especialitzada per abordar problemàtiques de gran complexitat. Vam preguntar a Laia Rosich què pensaven fer per posar fi a aquesta precarietat laboral que repercuteix directament en els infants i adolescents maltractats.

La magistrada Lucía Avilés expressa ben clar que "la millora passa per una formació amb perspectiva de gènere i drets de la infància. I s'ha de notar des de l'inici, entre tots els que formem part de la cadena de justícia, quan les víctimes demanen ajut: des de l'àmbit de la salut, el policial, el social i, per descomptat, el judicial".

Les escoles són un dels primers llocs on es poden detectar les violències. Però si els docents no saben com identificar-les, o aplicar els protocols per posar en marxa els recursos públics disponibles, no podrà ajudar a l’infant. L’Informe “Ulls que no volen veure" de Save the Children denuncia “que falta formació específica i que és essencial que el professorat sàpiga com actuar per prevenir, detectar i gestionar els casos".

L’any 2021, el Departament d’Educació va crear la Unitat de Suport a l’Alumnat en situació de Violència (USAV). En només un any, van atendre 843 casos en entorns escolars la meitat d’ells eren per violències masclistes i maltractament infantil o adolescent. Es va crear l’app mòbil UsApps, perquè les víctimes denunciïn directament els casos. No obstant això, en un 92% dels casos són els familiars els que alerten dels abusos i maltractaments.

Els responsables dels serveis públics són conscients de les mancances actuals per protegir de les violències a infants i adolescents. Tot i que molts dels professionals que els atenen tenen una dedicació vocacional, això no és suficient.

Calen més eines de prevenció i donar-les a conèixer a les víctimes en compliment dels seus drets. Des de tots els sectors assistencials es reclama, de manera urgent, formació en perspectiva de gènere.

Des de la societat, la comunitat de veïns, els companys d’escola o d’activitats de lleure, les amistats, la família, etc... tots som responsables de la protecció dels infants i adolescents. Així que tinguem la sospita d’un maltractament o d’un abús, podem actuar. Comunicar un indici és el primer pas perquè s’activin els serveis públics i professionals que tenim a l’abast.

No t’ho pensis!